“Quins són els reptes més importants de dirigir un museu?”, pregunta una insegura periodista al director artístic del Museu d’Art Contemporani d’Estocolm a l’inici de la pel·lícula The Square de del director Ruben Östlund. Una pregunta sense trampa a la qual l’elegant comissari, interpretat per Claes Bang, contesta sense embuts: “Els diners”. “Si un museu d’art contemporani no pot comprar les peces més notables, no té res a mostrar. ¿Però es pot exhibir en un museu d’art contemporani?”. La resposta del director és reformulant, com tantes vegades hem pogut fer o sentir per qüestionar què es veu en els museus d’art contemporani: “Si poses un objecte en un museu, això el converteix en una peça d’art? Criticar l’art contemporani, o els museus d’art contemporani, pot ser una cosa extremadament senzilla. Cal reconèixer-ho, de vegades, ho fan molt fàcil. El món de l’art, la imposició del món de l’art, ha perdut la capacitat de provocar i seduir.

Avui dia, tot museu d’art modern té els seus rètols de neó amb missatges suposadament transgressors, les seves muntanyes de sorra, les seves sales de miralls… Però, avui, els museus es limiten a repetir rituals convencionals que no plantegen cap diàleg profund amb la realitat exterior. Quantes vegades hem sentit l’expressió “els museus són com les esglésies”?; així com l’església és la casa de Déu, el museu és la casa de l’art. Encara que en un primer moment l’analogia sembla un disbarat, la reflexió sobre l’objectivació i la mercantilització de l’art, així com l’actitud dels que consideren el museu la institució encarregada de validar el que és art o no art fan possible considerar el museu el centre d’un debat transcendental. Davant d’aquests comentaris, moltes veus diran que l’existència de l’art és molt anterior a la dels museus; amb això adopten una postura equiparable al paganisme en considerar que l’art és a tot arreu i que tots som art, de manera que hi ha més art en qualsevol racó del carrer que en un museu. Però també n’hi haurà molts que consideraran que una obra d’art no pot consagrar-se com a tal sense haver trepitjat un museu o galeria; aquests utilitzaran arguments pràcticament evangelitzants i reaccionaran amb l’enuig d’aquell que no soporta que es qüestioni la seva fe.

Art sí, però una nit

Qui entra als museus? Des del punt de vista social, la situació dels museus no és ni de bon tros satisfactòria. Encara més, si considerem que les interrupcions per la pandèmia del coronavirus l’ha agreujat. Els museus no formen part de la dieta cultural habitual de la ciutadania. Però no, hi ha una nit màgica en què dues-centes mil persones no només en visiten un, sinó dos o tres museus en processó: la Nit Internacional dels Museus celebrada dies enrere. Una estratègia de màrqueting innovador per acostar i democratitzar l’art que genera fans i detractors.

Avui estem, com en tantes coses, en plena contradicció: provoquem que la gent vagi als museus i pensem que així reforcem el gust per l’art. L’estètica, l’estètica vital, no es pot mesurar amb estadístiques d’una nit. Hi ha consens a l’hora d’assenyalar que la participació activa genera més implicació i satisfacció. L’element clau perquè els museus reforcin el seu vincle amb la ciutadania és que es dessacralitzin sense caure en la banalitat. Que ens interpel·lin directament i ens aboquin a la incertesa, el dubte i el risc. Al rebuig o l’atracció. No a la comoditat de sortir una nit perquè “avui toca”.