Durant l’última dècada, els concerts i els festivals internacionals de música han contribuït en l’aparició de l’anomenat i qüestionat “turisme musical”. Era un signe dels temps: un món globalitzat alimentat per companyies aèries de baix cost, gustos musicals canviants i un nombrós públic amb ganes d’experimentar-ho tot. Llocs amb economies nocturnes especialment vibrants, com ara Amsterdam, Berlín i Londres, es van convertir en destinacions populars per als turistes amb ganes de veure els seus artistes favorits. Barcelona també ocupa el seu lloc d’honor. El Primavera Sound, després de prop de tres anys d’absència, ha tornat per celebrar al llarg de dotze dies el seu vintè aniversari.

De moment, ja han calculat que el Primavera Sound tindrà un impacte econòmic a la ciutat i els seus voltants de 300 milions d’euros i donarà feina directa o indirecta a unes 7.000 persones. L’objectiu del festival és consolidar aquest model de 12 dies, però l’Ajuntament de Barcelona no ha confirmat encara que es pugui allargar més enllà del 2023. Per aquesta raó els directors de l’esdeveniment ja han confirmat una segona seu a Madrid per a l’any que ve, que els permeti seguir creixent sense traves.

Ara bé, els núvols postpandèmics no s’han esvaït i aquests esdeveniments són els que ara per ara tenen més incògnites a resoldre: la relació social multitudinària i la mobilitat. A banda dels problemes conjunturals, la crisi climàtica pot qüestionar el model del macrofestival a causa de la seva empremta de carboni, en bona mesura generada pel transport d’artistes i equips i també del públic internacional, generalment en companyies de baix cost; també incideix extraordinàriament en el turisme de masses, concentrant molta gent en un temps limitat.

Com que ens relacionem amb les nostres ciutats d’una manera diferent, a priori, els festivals posteriors a la pandèmia ens haurien de fer viure d’una manera diferent. Es pot asseverar que els ciutadans necessitem la música per socialitzar més que per comprendre el món. D’aquí a uns anys, potser recordarem com ens vam recolzar en el poder de la música per fugir de la claustrofòbia  que ens va  acompanyar en la solitud del confinament.

Així doncs, després de l’ostracisme, la massificació turística està assegurada. Provocant un gran impacte particularment en els barris on tenen lloc aquests festivals, tot i tractar-se d’un turisme considerat cultural. Però ja sabem que turisme i cultura és un oxímoron. L’aturada generalitzada de la mobilitat global, a causa de la pandèmia, ha deixat veure que el món occidental viu en bona part enfocat al turisme o als turismes, i que totes les ciutats, busquen la seva manera de sobreviure a aquesta aturada forçada, per no caure en un desànim desconegut fins ara.

La pandèmia ha estat una oportunitat per redescobrir i adaptar les ciutats a un ritme més pausat i més identitari del lloc. Moltes ciutats han de retrocedir quasi 30 anys per sentir aquesta sensació de ciutat no presa pels turistes. És un moment de shock. No obstant això, és una gran oportunitat pels grans festivals per tornar a cridar i activar als públics locals. No només pot ser valida la mirada de negoci. Tot i els esforços d’adaptació del Primavera Sound a una nova realitat, malgrat el seu impacte, sembla que anem a models de festival cada vegada més grans, i això probablement, el temps ho dirà, no tindrà sentit.