Tot just en girar la cantonada, o a unes poques parades de metro, tenim un festival, el MIRA, que inoculat al subconscient ja forma part del nostre paisatge quotidià de tardor. L’onzena edició presentava com a gran novetat el trasllat de Fabra i Coats a la Fira de Montjuïc. El temps dirà com s’assenta el festival en aquest nou emplaçament. Motius per trepitjar-lo, si fem cas al cartell del MIRA, en teníem i, prova d’això, és que 7.000 persones no es van voler perdre una de les cites destacades del circuit barceloní. Un luxe, tractant-se d’un festival urbà, que permet gaudir a prop de casa propostes que no troben el seu espai a les cites estivals. Un dels trets distintius del MIRA és que la part visual comparteixi protagonisme amb la sonora, video artistes i creadors digitals treballen colze a colze amb músics electrònics i discjòqueis per crear espectacles experiencials. 

Ivankovà, el projecte de la madrilenya Irene de la Cueva, va ser l’encarregat de trencar el gel amb el seu mantre dissenyat per convidar-nos a viatjar per paisatges protagonitzats per llargs drones, sintetitzadors i composicions vocals etèries. El primer plat fort de la jornada el va protagonitzar el nou projecte de Kali Malone, materialitzat al disc ‘Does Spring Hide Its Joy’, estrena absoluta a casa nostra, juntament amb el guitarrista Stephen O’Malley, líder de la banda SALUDABLE O))) i la violoncel·lista Lucy Railton. Un concert delicat en què les notes del violoncel progressen en paral·lel amb els drones de la guitarra d’O’Malley. Concebut com a peça sonora, acaba convertint-se en una experiència sensitiva a través de la vibració sonora. 

A continuació, Michael Rother, figura clau de l’escena musical alemanya de principis dels setanta, va ser membre de Kraftwerk el 1971 i va formar les llegendàries bandes NEU! i Harmonia, va pujar a l’escenari per oferir un xou basat en material de NEU!, coincidint amb el 50è aniversari del llançament del primer àlbum de la mítica banda,  acompanyat per Hans Lampe a la bateria i Franz Bargmann a la guitarra. 

Sens dubte, un dels reclams del MIRA era l’actuació d’Orbital dels germans Phil i Paul Hartnoll. El gran respecte pel seu treball en viu a causa dels seus extraordinaris espectacles va quedar diluït en un xou poc lluït, quasi bé caricaturesc, i molt allunyat del que ens tenen acostumats. En resum, en cap moment ni la seva posada en escena, ni el seu so, ni el repertori escollit ens van recordar la grandesa del duet de Kent que va contribuir a fer noble el techno del Vell Continent.

No tot van ser decepcions. Carsten Nicolai, és a dir Alva Noto, va complir amb escreix amb un espectacle més enfocat a la pista de ball, no és massa habitual en ell, focalitzat al seu darrer disc ‘UNIEQAV’ que oscil·la entre el techno, l’ambient i el drone. 

La jornada de dissabte va oferir un dels moments més intensos i evocadors del festival. Joseph Kamaru (KMRU) i Niamké Désiré (Aho Ssan) van oferir un interessant xou en directe, ‘Limen’. Tot una pràctica sonora per connectar els paisatges sonors de Kamaru amb el cyberpunk enfonsat i expressionista de Aho Ssan. Tot plegat acompanyat per uns visuals que remetien a les fases de creació i destrucció de la natura en què es podien veure imatges de rius de lava, volcans en erupció i arquitectures abandonades.

Fa gairebé vint anys que Chris Clark va entrar a l’escena musical. Va signar de molt jove amb el llegendari segell britànic Warp Records i ha llançat onze àlbums i multitud d’EPs i singles fins avui. Clarck, va presentar un nou espectacle audiovisual inspirat en ‘Body Riddle’, el seu primer treball del 2006 i que serà reeditat aquest mateix any. Viure de les rendes del passat té sentit. 

Dame Area, és a dir Silvia Konstance i Viktor L. Crux, molt probablement, es van convertir en una de les sorpreses agradables amb la seva barreja de sintetitzadors i percussió en viu, industrialisme i tribalisme amb sons eixordadors i bases rítmiques incendiàries.

Squarepusher tampoc va defraudar amb el seu drill and bass, IDM, techno i acid, marca de la casa. Per molts motius és un dels noms més prominents de la primera onada del jungle britànic i un dels precursors del drum & bass experimental de principis dels 90. 

El MIRA ha fet un pas endavant amb el canvi d’ubicació, molt més acord amb el que vol ser el festival, i una refinada tria molt suggerent de la música electrònica, així com la recuperació de clàssics i la seva aposta per mostrar allò que s’està coent en arts visuals i instal·lacions.