Volem festivals que siguin capaços de fer-nos reviure les nostres emocions més primàries i ens permetin la narcosi absoluta durant tres dies d’evasió. Els festivals són meitat nostàlgia i meitat autoengany. Fins i tot han tret aquest substantiu del seu nom per evitar confusions més que evidents. Treballen en aquesta direcció a la recerca d’un plus valor estètic i busquen un públic objectiu que tendeixi a créixer -és clar, els hi va la vida-, però no sempre poden fugir d’un generalisme sense criteri que només dona diners, aporta quantitat d’espectadors i molta impostura. Els festivals poden ser una activitat econòmica viable i, per tant, creixen i es desenvolupen amb les lleis pròpies del mercat. En temps de dificultats, agreujades per la pandèmia, els festivals han hagut de modificar el seu vocabulari i han començat a parlar d’impacte econòmic i d’ocupació hotelera per justificar-se davant de les administracions públiques; igualment, han hagut de deixar temporalment de banda el seu valor cultural. Valor cultural que ha estat donat més per la vocació particular i personal dels promotors que per alguna mena de condicionant de les administracions públiques, perquè els darrers anys els esdeveniments són un negoci per a Barcelona. Aquest embolcall cultural respon a la necessitat de buscar un relat que faci digerible la massificació turística que viu la ciutat. Del turisme de consum massiu ara en diuen “turisme cultural”.

En aquest cas, patrimoni i esdeveniments “culturals” (Primavera Sound, Cruïlla, Sónar, museus…) són al punt de mira, del qual constantment surten dades de visitants i dels milers d’euros que deixen a la ciutat. En tot aquest neguit o desafeccció, el Sónar sobreviu i manté el seu estat com a “prescriptor cultural” o “representant musical” del que passa tant en el maintream com en l’underground. Quan el Sónar va néixer, el 1994, la ciutat no era un desert cultural, però si que patia la ressaca postolímpica i tenia escassetat d’equipaments, de diners i d’actitud, i no sabia quin era el relat que volia construir. Quan en aquells màgics i sobrevalorats anys 90 clamàvem per una visibilitat i professionalitat més grans a l’escena independent, va arribar la comercialització i el model de negoci va prendre el control d’aquells espais que crèiem que ens pertanyien. El Sónar és una bombolla, una petita parcel·la fructífera enmig d’un gran camp erm. Els entesos en sociologia urbana del futur estan cansats de repetir que avui dia la riquesa d’una ciutat no està tant en les ofertes dels grans aparadors, adreçades als públics massius, locals i turístics -això també, per descomptat-, sinó sobretot en els teixits socials de la microcultura que són capaços de generar els substrats per a la creació de coses noves, originals i amb visió i vocació de futur.

No és fàcil posicionar-se sobre la realitat cultural de Barcelona quan cadascun dels agents culturals es mou en les seves franges d’especialitat, i és complicat saber què passa al seu voltant; menys encara en franges més llunyanes.

Barcelona acull cada any, si no fem cas les dues edicions suspeses per raons sanitàries, el que probablement és el festival de música electrònica més important del món, però en realitat no es pot comparar amb les autèntiques ciutats de referència en aquest àmbit, com ara Londres, Berlín, Detroit o Amsterdam… El Sónar a part, la capital catalana sempre ha estat una ciutat secundària en aquest sentit; dit d’una altra manera, li ha mancat una indústria creativa pròpia realment potent. El Sónar va canviar l’afegitó de “música avançada” per “música, creativitat i tecnologia”, per donar poder a aquest trinomi gairebé indivisible i abraçar els agents locals. La recerca de d’un model de ciutat és l’escenari de fons del Sónar. Barcelona busca el seu lloc i, en qualsevol cas, en quina lliga vol competir, sent honesta amb els potencials reals o el flagell global. S’esgoten les possibiitats de ser un bon lloc on visquin els artistes si propiciem la destinació turística i ens oblidem que aquesta comunitat ha de poder trobar espais per crear i viure. El que mai desapareixerà amb el Sónar és l’oportunitat: sigui una edició dolenta, regular, o molt bona del mateix festival, sempre podrem assistir a experiències tecnològiques, actuacions inoblidables i moments musicals memorables. Al marge de tot allò que les envolti.